PUNT NEMO (i la ferralla espacial)
"El lloc més solitari de la Terra", així és com anomenen diverses publicacions al "Punt Nemo", una localització, o més aviat unes coordenades del Pacífic Sud que situen el lloc més allunyat de qualsevol terra ferma del planeta.
(la relació amb la ferralla la trobaràs al final de l'article)
Faig aquesta introductòria per escriure sobre les deixalles espacials (o ferralla), un problema poc conegut, donat que això de l'espai sembla molt allunyat del nostre dia a dia, però que és present a les nostres vides més del que en som conscients.
Definició:
L'Acadèmia Internacional d'Astronàutica (IAA per les seves sigles en anglès) ha definit el terme "d'escombraries espacials en articles del 1993 (IAA Position Paper on Orbital Debris 1993) i el 2001 (IAA Position Paper on Orbital Debris 2001), com "qualsevol objecte d'origen humà no funcional, de qualsevol grandària, situat en òrbita, i sense cap expectativa raonable de tornar a assolir la seva funció o qualsevol altra funció".
Doncs bé, entrant en el tema, d'ençà que va ser llançat l'Sputnik-1 el 4 d'octubre de 1957, ja vàrem tenir les dues primeres deixalles espacials, el mateix Sputnik 3 setmanes després, a l'esgotar les seves bateries i l'última fase del llançador que el va posar en òrbita. Tot i això, tots dos van acabar cremant-se a l'atmosfera en la seva reentrada el 4 de gener de 1958. Des d'aquella data, no hem parat d'enviar naus a l'òrbita terrestre, i això està a punt d'esser un veritable problema. M'explico, segons l'Agència Europea de l'Espai (ESA per les seves sigles en anglès) en el seu últim recompte del 23/07/2025 té catalogats 42.920 objectes en òrbita més grans de 10 cm, satèl·lits, parts de llançadors, estacions espacials, i d'altres objectes despresos de les naus, d'aquests objectes uns 12.500 estan en funcionament. Però no tots els objectes artificials en òrbita són seguits i catalogats, solament un 80% dels més grans de 10 centímetres. Els que estan sota aquesta mida s'estimen en 1,2 milions fins a 1 centímetre, i en uns 140 milions els de menys d'1 centímetre. I encara que sembli que els més petits són inofensius, pensem que per estar en òrbita, s'han de mantenir velocitats superiors als 25.000 Km/h (almenys en les òrbites baixes, LEO per les seves sigles en anglès) (a nivell de mar es necessitarien uns 28.800 Km/h, o 8 Km/s per quedar en òrbita, com més amunt estigui l'objecte, menys velocitat necesita). L'Estació Espacial Internacional (ISS), per exemple, es desplaça a uns 7,66 Km/seg o 27.576 Km/h a 400 kilòmetres d'altitud. Per tant, qualsevol objecte de, p.e. 1 cm quan impacta sobre un altre de més gran, depenent de les velocitats relatives, podria tenir l'energia d'un vehicle de turisme a 130 Km/h (Christophe Bonnal, Questions Internationales 131-132).
No tots aquests objectes orbiten a la mateixa altitud. La major part és localitzant a l'òrbita baixa LEO, dels 100 Km al 2.000 Km. Aquests depenent de la seva altitud quan queden fora de servei, aniran perdent altura, degut al fregament de la poca atmosfera que hi ha, fins a la seva reentrada a l'atmosfera a uns 200 Km, cremant-se en la seva major part. Però si els més baixos poden tardar setmanes o mesos, els que estan a més altitud podrien tardar anys o dècades, i els satèl·lits, naus o d'altres objectes que superen els 1.000 Km, s'hi podrien quedar de per vida.
Per posar un exemple, el quart satèl·lit artificial, històricament posat en òrbita, el Vanguard-1, llençat el 17/03/1958, que va finalitzar la seva vida útil el maig del 1964, encara està en òrbita terrestre, i no s'espera que es cremi en la reentrada fins d'aquí a uns 240 anys (Butlletí del CAPCIT 08/06/2015). Aquest exemple és molt clarificador per comprendre el problema de la ferralla espacial, ja que un objecte que es va posar en òrbita l'any 1958, i restarà durant uns 300 anys. Imaginem el col·lapse actual amb milions d'objectes orbitant la Terra.
Per agreujar la cosa, resulta que les "grans constel·lacions de satèl·lits" estan de moda, per exemple la xarxa Starlink de Space X, compta amb uns 8.000 satèl·lits, la d'Amazon anomenada Kuiper, té uns 100 satèl·lits, l'empresa Eutelsat (OneWeb) en disposa de 600. Tots aquests en òrbita baixa (LEO), per sota dels 1.500 Km. Però en un futur n'hi haurà més, per exemple la xarxa IRIS (U.E.), entrarà en funcionament el 2030 amb 290 satèl·lits. Li comencem a veure les orelles al llop?.
Maniobres evasives, col·lisions i destruccions de satèl·lits
Hi ha tal concentració d'objectes en òrbita baixa, que l'Estació Espacial Internacional, ha hagut de maniobrar en moltes ocasions per evitar xocs amb la ferralla espacial, però almenys en dues vegades, els astronautes van haver de confinar-se a les naus acoblades a la ISS per tornar a la Terra. El 2011 els astronautes de la ISS van ser evacuats a la nau Soyuz pel risc de xoc d'una ferralla espacial que els va passar a 250 metres. I el 15/11/2021, i a conseqüència d'una prova militar anti-satèl·lits russa, es van tornar a confinar a les naus de tornada a la Terra, per si s'havia d'abandonar la ISS, entre ells 3 cosmonautes russos. (Joan Anton Català Amigó, "Geopolítica de l'Espai"). Així mateix, els satèl·lits de les mega-constel·lacions abans esmentades, maniobren unes 50.000 vegades l'any a efectes d'evitar xocs.
Les proves militars antisatèl·lits com l'esmentada anteriorment, incrementen en centenars o milers les ferralles. A tall d'exemple, en una d'aquestes proves, l'11/01/2007, la Xina va destruir un satèl·lit meteorològic fora de servei, el Fengyun FY-1C, originant un núvol de més de 2.500 restes (Consell Assessor del Parlament en Ciència i Tecnologia, CAPCIT).
Però també hi ha hagut col·lisions inevitables, com la que es va produir el 10/02/2009, quan el satèl·lit rus en desús Kosmos 2251 va impactar amb l'Iridium 33 (en funcionament), incrementant la ferralla espacial en uns 3.000 nous objectes (Christophe Bonnal, Questions Internationales 131-132).
Síndromede Kessler:
Amb tots aquests ingredients, cada dia estem més prop del que va preveure, el 1978, Donald J. Kessler, científic de la NASA, proposant que en un escenari d'alta densitat d'objectes en l'òrbita baixa de la Terra (LEO), les col·lisions entre ells podrien donar-se "en cascada", o sigui que les restes de cada col·lisió en provocarien d'altres, deixant així inutilitzable aquesta òrbita per vàries generacions. Aquest efecte s'ha vingut a anomenar el "Síndrome de Kessler". Amb aquest risc sembla inversemblant que potències espacials com la Rússia i la Xina facin proves antisatèl·lit provocant l'augment de milers de ferralles. Recordeu la pel·lícula "Gravity" amb la Sandra Bullock i el George Clooney?, doncs els seus primers 20 minuts són tota una lliçó sobre el Síndrome de Kessler.
Breument, vull comentar altres riscos (a més del S. de Kessler), com la possibilitat de víctimes personals a causa de la caiguda a la Terra d'aquesta ferralla espacial, ja que si bé els nanosatèl·lits seran, probablement, totalment incinerats en la seva reentrada a l'atmosfera, de la resta sempre en quedarà d'un 10 a un 30%, que és el que acaba impactant en el planeta. De moment no hi ha registrada cap víctima, gràcies sobretot a què la Terra està coberta en un 71% per mars i oceans, i un 15% per boscos i deserts. Per exemple la fallida sonda soviètica Kosmos 482 (en realitat era una Venera, nom de les sondes enviades a Venus, però no va sortir de l'òrbita terrestre) va caure a l'Oceà Índic el 10 de maig 2025, prop de Jakarta (Indonèsia), després d'estar 53 anys en òrbita.
Un altre risc és el de la contaminació atmosfèrica, per tot allò que es crema a la reentrada. I finalment la molèstia pels astrònoms, amb la possibilitat d'amagar-los veritables perills per la Terra, com els asteroides que ocasionalment s'aproximen al nostre planeta.
I ara direu i SOL·LUCIONS?…, doncs si que en podem trobar, però bàsicament pels nous satèl·lits que es posin en òrbita, dotant-los d'elements que facilitin la seva desorbitació una vegada finalitzada la seva vida útil. Això mateix es proposa a la carta "Zero Debris Charter" de l'ESA (Agència Espacial Europea, per les seves sigles en anglès), signada ja el 6 de juny de 2024 a Berlin per l'IEEC (Institut d'Estudis Espacials de Catalunya) conjuntament amb més de 40 empreses, organitzacions internacionals i centres de recerca (actualment l'han signat 19 països i 150 companyies). Aquesta carta té com a objectiu que les futures missions esdevinguin neutres amb respecte els residus a l'espai l'any 2030.
I pels satèl·lits encara en ús…, doncs alguns d'ells com la ISS (Estació Espacial Internacional), segons la NASA, té prevista la seva desorbitació el 2031, enfonsant-la al "PUNT NEMO" amb el que hem començat aquest article.
Anomenat com el Capità del Nautilus en la novel·la de Jules Verne "20.000 Llegües de Viatge Submarí", es refereix a la situació de l'Illa que en la novel·la té com base el submarí de Nemo, curiosament una illa fantasma situada al Pacífic Sud…, de fet el Punt Nemo (una situació geogràfica calculada 1992 per l'enginyer geogràfic Croat Hrvoje Lukatela) equidista uns 2.688 Km de tres illes del Pacífic: de la "Pandora islet" (arxipel·leg Pitcairn), Moto Nui (Illot adjacent a l'Illa de Pasqua) i Maher Island (Antàrtida).
Segons un article de "Noelia Freire", física i periodista del National Geographic España, des de 1971 l'ESA, la NASA i Roscosmos, han desorbitat més de 260 satèl·lits, estacions espacials i naus de càrrega en aquest solitari punt del planeta. Les coordenades per si voleu fer-hi una visita: 49º01'38"S, 123º26'04"W. (hi ha moltes variacions d'aquestes coordenades, però totes van a parar ben a prop).
Els humans som capaços d'embrutar els oceans, els continents, destruir la Selva Amazònica, la Capa d'Ozò, crear l'efecte hivernacle…, i també d'embrutar l'espai proper a la Terra. Ens creiem éssers intel·ligents, i ho som a escala individual…, però el món necessita d'una consciència a nivell planetari per solucionar els seus problemes, esperem que, en cas d'arribar-hi, no sigui massa tard.
Ernest Blanch i Martí
Documentació:
"Geopolítica de l'Espai" Joan Anton Català i Amigó.
Revista "Questions Internationales" núm 131-132 Juny-Setembre 2025 "Un risque croissant , les débris spatiaux" de Cristophe Bonnal.
Butlletí del CAPCIT 08/06/2015: "Les escombreries espacials".
Informe de l'ESA: "Space debris by the numbers" 23/07/2025.
The Washington Post 03/02/2022, "When The International Space Station retires, in will plunge into the ocean to die, NASA says".
National Geographic España: "El cementerio de naves espaciales: el lugar más remoto del planeta". Noelia Freire (24/09/2024).
Wikipedia: "Oceanic Pole of inaccessibility".
IEEC: "L'IEEC signa la Carta Zero Debris de l'ESA" (07/06/2024).
3Cat Notícies: Síndromede Kessler, el perill de les deixalles espacials que pot afectar les comunicacions".
