En motiu del 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, el Col·legi de Periodistes de les Terres de l'Ebre va voler organitzar una taula rodona amb dos ebrencs que van viure de primera mà l'esdeveniment. L'acte es va dur a terme a la sala d'acte del mateix Col·legi i va comptar amb una nombrosa assistència.
Per posar l'auditori en context del que passava el 9-N de fa 30 anys, el vicepresident del Col·legi i moderador de l'acte, Albert Mestre, va explicar que "la caiguda del mur va ser inesperada perquè es va produir fruit d'un malentès en una roda de premsa que havia convocat l'RDA sobre la nova llei de permisos de viatges" i que, mentre, a les Terres de l'Ebre, "la població s'estava recuperant de l'ensurt de la fuita de la nuclear de Vandellòs I".
El primer en intervenir va ser el periodista canareu, Joan Esteller, que fou corresponsal de Catalunya Ràdio a Berlín, en el moment en què va caure el mur. Esteller se'n va anar a estudiar a Alemanya amb 22 anys i allà va estudiar llengües romàniques, història i sociologia, a banda de fundar un grup de música protesta que tingué èxit a Espanya i a Alemanya, anomenat "Juan i José".
En acabar els estudis, Esteller va aprovar les oposicions per entrar a treballar a la Ràdio Pública d'Alemanya, però això coincidí amb els inicis de Catalunya Ràdio, fent que, al poc temps, l'agafessin com a corresponsal de l'emissora, on hi va treballar durant 15 anys.
Més tard, Esteller va tornar a Catalunya i va treballar al setmanari de El Temps, a la CCMA i també va ser regidor d'Alcanar.
Per la seva banda, l'il·lustrador i artista plàstic, Ignasi Blanch, va ser el segon ponent i també va narrar quina va ser la seva història amb Berlín.
Blanch va anar-se'n a Alemanya amb tres companys més per estudiar i per formar-se millor, atès que per Catalunya no trobaven cap lloc on desenvolupar el seu art. Estaven al pis d'estudiants quan van sentir per la ràdio que havia caigut el mur. Sense pensar-s'ho dues vegades, va decidir agafar la càmera de fotos i anar fins al mur. Blanch diu que ho recorda com "un moment emocionant i especial on hi havia molta gent plorant i abraçant-se" i que "Berlín em va fer créixer com a persona".
I és que a Berlín es va fer un concurs públic per pintar art efímer al tros de mur que havia quedat dempeus com a símbol de la fi d'aquesta repressió. Blanch i un amic seu s'hi van apuntar amb la sort que els van escollir com a representants catalans. El seu mural "Parlo d'amor" no va ser gens efímer i ara, al cap de 30 anys, encara segueix al mateix lloc, tot i que ja ha passat per diverses restauracions. Una còpia d'aquest a mida real es troba a la seva ciutat natal, a Roquetes, i l'1-O es va fer famós perquè les càrregues policials del dia del referèndum van tenir lloc allà mateix.
Blanch se'n sent orgullós de la feina que va fer i diu que "vaig aprendre a aplicar l'art de manera social, per això des de llavors que em dedico a pintar grans murals a escoles i hospitals d'arreu del món".
Dues històries ben diferents en un mateix moment que ens fan adonar, un cop més, que les Terres de l'Ebre les formen moltes petites grans persones que des de la seva feina silenciosa i de formiga han aconseguit dur el nostre nom molt lluny. Sovint no se'n parla d'elles com se n'hauria de parlar, de vegades, ni se'ls reconeix la feina a casa seva, però existeixen i seguiran existint, són els millors ambaixadors que el territori es pot permetre.
Tortosa, Terres de l'Ebre, 6 de març de 2020
Redactat per: Irene López